Un científic vivia preocupat amb els problemes del món. Passaven els anys i no trobava la solució. Un dia, el seu fill de set anys va entrar al seu laboratori amb ganes d'ajudar-li en els seus treballs. El científic no sabia com fer marxar al seu nen per poder continuar la seva “sessuda” feina, va arrancar una pàgina d’una revista en la que apareixia una imatge del món i la va retallar com un puzle en desenes de trossos.
“Mira, fill, aqui tens el mon tot trencat. El joc consisteix en torna a recomposar-lo de nou” .
El científic va calcular que almenys el nen trigaria un parell de dies. Però un cop passades dos hores va escoltar la veu del nen entusiasmat: “Papà, ja esta arreglat!”. Totalment sorprès, va comprovar com tot estava correcte el món estava recompost.
“Com és possible que ho hagis fet tan ràpid?”
El nen li va contestar:
“Quan vas arrancar la pàgina vaig adonar-me que al altre costat apareixia la figura d’un home. Quan em vas dir que arregles el món, ho vaig intentar però no vaig saber.
Llavors, li vaig donar la volta als trossos de paper i vaig començar a arreglar al home, que sí sabia com era. Un cop vaig acabar vaig girar la pàgina i vaig trobar que el món estava arreglat”.
